La situació a la qual ens trobem
El passat dia 28 d’octubre les treballadores de la funció pública vam anar a la vaga per exigir la fi de la precarietat generalitzada que vivim. La vaga va ser molt potent especialment a educació i sobretot entre el personal interí, també cal destacar l’èxit entre les treballadores de la Diputació de Barcelona . Allà on s’havien pogut fer assemblees la majoria de les docents, les TEEIs amb contracte temporal es va sumar a la jornada de lluita. Les manifestacions van ser combatives i nombroses com feia anys que no es veien, concretament des de la vaga de sector públic del 8 de juny de 2010. Es van organitzar manifestacions locals al matí a no poques demarcacions territorials d’educació. S’ha de reconèixer que a altres sectors de l’administració la vaga no va ser tan potent, fet que s’explica per varis motius. Entre ells la menor implantació dels sindicats que convocaven la vaga, que els centres de treball són moltes vegades més petits que escoles i instituts i sobretot que les treballadores amb contracte temporal no van canviant de plaça al llarg dels anys i veien amb certa esperança l’Icetazo. Tot i això la vaga i el treball dels sindicats convocants al congrés dels diputats va fer moure fitxa al govern, que pocs dies després va anunciar un preacord amb a ERC i PNB per a que les persones interines podrien arribar a ser fixes via un concurs de mèrits sempre i quan la persona portés des de 2016 ocupant el mateix lloc de feina i que aquest no hagi sortit a concurs. Aquest anunci en sí mateix mostra que la mobilització pot fer canviar les coses, de fet sindicats que no van convocar la vaga i que durant anys havien dit que parlar del concurs de mèrits era vendre fum i que s’havien mostrat favorables a l’Icetazo han començat a treure materials sobre la fixesa.
El preacord és insuficient i genera injustícia
De portar-se a terme l’acord del govern passarà el següent. Moltes persones que porten més de cinc anys treballats i que han ocupat diferents places no podran optar a l’estabilització i en canvi persones que porten tot just cinc anys i pel que sigui no han canviat de plaça si ho seran. A educació i sanitat, però també a les biblioteques aquesta casuística es dóna molt sovint. A més específicament a Catalunya la LEC ( Llei d’Educació de Catalunya) i els decret de provisió de llocs de feina, conegut com decret de plantilles, que permet contractar personal via entrevista de feina provoca que persones que han exercit com a docent 5 anys, sempre amb vacant per tot un curs sí que poguessin ser estabilitzades i en canvi persones que han cobert substitucions tot donant atenció a l’alumnat, que han anat canviant de centre perquè en un concurs de trasllat la vacant que ocupaven ha estat assignada a un funcionari, que dintre d’un mateix centre han estat 3 anys com a docents de tecnologia i 3 anys de física i química no puguin optar a la fixesa. I més quan la flexibilitat és una de les característiques que el departament d’educació ha demandat. D’aquesta injustícia que pot provocar la nova legislació si no se li posa remei hi ha molts més exemples. Per què una persona que ha treballat 8 anys en 5 biblioteques diferents no pot ser estabilitzada i una que porta cinc a una única biblioteca ?. La solució per evitar aquests greuges és clara. Canviar allà on diu 5 anys ocupant la mateixa plaça podrà optar a la fixesa mitjançant un concurs de mèrits, per 3 anys d’antiguitat a la administració corresponent. Un exemple seria «3 anys coma docent» així s’evitarien injustícies. Això significa canviar la filosofia imperant fins ara. Estabilitzar a la persona i no la plaça
Per millorar el preacord la lluita és l’únic camí
Ja hem dit que la vaga del 28 va ser un èxit al sector educatiu, també hem constatat que els sindicats que no estaven per la vaga han hagut de moure fitxa per no quedar descol·locats, que el govern i els partits que li sostenen la legislatura han començat a formular propostes que milloren l’inclassificable decret conegut com l’Icetazo. Aprofitar l’empenta i la inèrcia de la jornada del 28 per convocar una o més jornades de vaga només pot tenir conseqüències positives. La gent que va fer la vaga va gunayr confiança no només per sortir a una nova convocatòria sinó per impulsar-la als seus llocs de feina, la gent que no va sortir ha vist que la vaga ha mogut coses i per tant és més probable que es sumi a una propera convocatòria. A més cal recordar la història de la lluita contra la LEC, amb 5 vagues d’educació molt potents però massa espaïdes amb el temps, de manera que cap data de mobilització aprofitava la inèrcia de l’anterior sinó que sempre s’havia de començar de zeo. És el moment de la vaga. Si les persones que porten 3 anys o més aconsegueixen la fixesa, les que ara comencen estaran més a prop de fer-ho en els propers anys. A més quanta més estabilitat hi ha a un centre més democràcia hi ha a la gestió i millor servei es dóna perquè és possible aprofitar l’experiència i conjuntar equips de treball. Avui per tu i demà per mi.
Nautilus marxianiï 