Els verds alemanys

Més a prop de la cancelleria i més lluny dels objectius

Els verds governen a Àustria i estan a punt de fer-ho a Alemanya. Les enquestes situen a la formació liderada per l’ Annalena Baerbock per sobre del 20% d’intenció de vot a uns cinc punts percentuals de la CDU. El partit verd es va fundar a un poliesportiu de Karlsruhe el 1980. Dins d’ella confluïen pacifistes, ecologistes, feministes, anticapitalistes(…). Què ha passat per a què un partit antisistema que va treure un 1,5% la primera vegada que es va presentar estigui frec a frec amb la CDU per presidir alemanya o que fins i tot no descarti un govern de coalicó Verds _CDU com fan actualment a Waden Würtemberg. En Joachim Jachnow ho explica de manera magistral al seu article publicat al New Left Review « ¿Qué ha sido de los verdes alemanes?

Els verds defensaven l’antimilitarisme i van propiciar el bombardeig de Sèrbia, també estaven en contra de les nuclears i quan van governar amb l’SPD dues vegades (1998 i 2005) van allargar 10 anys la vida de reactors nuclears obsolets i enlloc de fer pagar a les indústries el seu deute ecològic van cercar manera de rescatar-les, estaven per repartir la riquesa i van donar suport a l’agenda neoliberal d’en Gerhard Schoreder (una altre president de partit socialdemòcrata que va acabar de conseller d’una gran energètica en aquest cas Gazprom), ara estan contra el canvi climàtic però accepten una donació d’un milió d’€ en forma de bitcoins, moneda virtual que per produir-se consumeix la mateixa electricitat que tota Suïssa. L’article de Jachnow detalla els múltiples processos que s’han donat per a la transformació d’un partit antisistema que preconitzava l’emancipació universal en una formació molt focalitzada en el consum just responsable. La batalla entre l’ala anomenada «realo» ( la que ha guiat el partit cap a l’establishment) i l’ala «fundi» la que defensava els principis fundacionals ens pot ensenyar moltes coses. Llegint l’article d’en Jachnow quan parla dels «spontis» de Frankfurt no puc evitar pensar en gent de Barcelona que ara ocupa càrrecs de responsabilitat. Tanmateix allò central és que el que ha passat als verds pot donar-se dins d’altres formacions polítiques. Más País té com a referent als Verds Alemanys i els Comuns acaben de consumar el seu ingrés als verds europeus. Què queda del PODEM que anava a enderrocar la casta? Segur que les milions de persones de classe treballadora que van participar a les mobilitzacions del 15M continuen lluitant per arribar a final de mes , per gaudir d’un medi ambient sa, per l’educació, per la sanitat, per poder expressar la seva sexualitat en llibertat, per tenir els mínim drets ciutadans i no sé discriminada pel color de la pell… o sigui que la classe social amb la força per canviar el sistema continua existint, el que s’ha mogut són els discursos i les orientacions d’aquells que volen representar «els valors de l’esquerra». Però no es tracta de mirar només la palla a l’ull aliè i no la biga el propi perquè la CUP hem propiciat un govern paritari entre ERC i JxCat i moltes vegades tenim debats sobre la necessitats de madurar i esdevenir realistes.

Fundis i realos

A totes aquestes formacions polítiques esmentades i a d’altres sempre existeix el debat entre impugnar el sistema o pactar per aconseguir certes millores o un determinat objectiu. L’apel·latiu realo intenta denotar que és la única posició possible i no ser-ho significa ser un somiatruites o immadur políticament, fundi denota dogmatisme, falta de raonament polític, immaduresa. És molt difícil haver militat a un partit d’esquerres i no haver sentit a una assemblea que algú intentava guanyar un argument més conservador fent una crida a créixer i deixar de ser infantil. Aquí l’argument punk de «si sentamos la cabeza pensaremos con el culo» sempre funciona. Però què volen dir el que ens animen a fer-nos grans i deixar de ser prepolítics?.

Doncs per una banda alguns confessen que s’han rendit que ja no defensen la postura revolucionària, no la veuen com a possible i per no sentir-se tan malament volen que els acompanyem en aquest camí d’amarga renúncia. També succeeix que alguns s’han fet grans i no es veuen amb força per mantenir-se dins la perspectiva revolucionària , o pensen que podrien fer moltes coses si ocupessin tal o qual càrrec. Altres honestament plantegen aquest viratge al centre com la única possibilitat de fer quelcom

Tanmateix el més important és que quan més pragmàtic es fa un partit d’esquerres més lluny està d’aconseguir els seus objectius per tant menys realista esdevenen les seves posicions. Les persones que defensen aquestes posicions intenten auto convèncer-se que no hi ha alternativa possible i que el que estan fent, tot i que no és el que realment voldrien és l’únic possible i en part tenen raó perquè aquest trànsit ideològic va lligat l’abandonament de la lluita d’acció de masses i el trànsit cap a vies només parlamentàries.

Les conteses electorals passen de ser un mitjà per connectar amb les classes populars en general i la treballadora en particular a convertir-se en una finalitat en sí mateixa. Al principi per canviar algunes polítiques i a curt termini com a mecanisme de supervivència de l’estructura de quadres. No hi ha ningú més fundamentalista en les seves posicions que aquelles persones que han fet el trànsit de la política anticapitalista cap el reformisme. Sistemàticament es neguen a acceptar que la seva (respectable tria) no sigui res més que això, un camí personal i la volen elevar a imperatiu categòric.

« No espantar: moviment cap el centre»

Quan més es gira cap aquestes polítiques que posen l’èmfasi en l’actitud personal, en menjar eco, comprar roba de comerç just i menys en els canvis estructurals, com repartir la riquesa i el treball, planificar la producció per acabar amb el malbaratament del capitalisme etc, més lluny les classes populars es situen aquestes forces. No és que canviar els hàbits de consum no tingui certes coses positives, com l’enfortiment del sector de l’economia social i solidària, específicament les cooperatives, algunes de les quals es poden arribar a convertir en organitzacions de reraguarda de les classes populars com es va demostrar amb la impressió de les paperetes de l’1O. Però per altra banda els productes bàsics com són el menjar i la roba alternativa solen tenir un preu de venda més alt, perquè el preu recull una mà d’obra millor pagada, la reducció d’externalitats i unes economies d’escales menor. A més, moltes vegades cal dedicar un temps extra a organitzar les compres. En resum situar el centre del canvi en el model de consum significa reduir el camp d’actuació política a decidir com gastar els diners, per tant quan menys diners es tenen menys influència es pot tenir. Sense oblidar l’aspecte central de tot plegat que significa acceptar el marc capitalista de llibertat d’elecció del consum com a únic possible. Aquest tipus de política pot ser atractiu per a gent treballadora amb elevats salaris i capacitat d’estalvi, també per professionals liberals com petits empresaris, que amb una visió crític a sobre las transnacionals poden trobar en el consum crític una manera relativament fàcil de participar políticament. Aquí comença el viatge al centre, a abandonar les propostes i els mètodes de lluita més «radicals» perquè poden espantar a part de l’electorat a la que es vol arribar. La renúncia als objectius fundacionals, als mètodes de lluita que no depenen del poder adquisitiu fa que aquests partits perdin part del vot popular i creixin en sectors amb més renda disponible, però a més suposa orientar la política cap aquestes capes de la població i menys cap a la gent treballadora. Has estat el cas dels Verds alemanys, del PSUC-ICV-Comuns o de Más País que va ser un escissió per la dreta de PODEMOS. Adaptar-se a aquest electorat que ja en té prou canviant el món amb els seus hàbits de consum porta a abandonar qualsevol radicalitat per no espantar. Quan s’arriba va aquest terme la crua realitat és que no només no s’ha renunciat a canviar el sistema sinó que el sistema és el que t’ha canviat.

Ser realista: Exigir l’impossible

Aquest lema de 1968 és plenament vigent. Freire diria que s’ha d’anar sempre cap a l’inèdit viable però més enllà de qui o quan s’ha dit. Autoorganitzar-se per canviar coses que centres immutables és la manera de fer que més èxits ha tingut, la Revolució Francesa, la Rusa, la de 1936, el sufragi universal, la jornada de 8h, les mobilitzacions veïnals i laborals que van acabar amb l’expansió de l’energia nuclear a l’Estat espanyol (…) La classe treballadora és la que té el poder d’aturar el sistema i de fer tremolar als Estats ho vam veure el 3 d’Octubre quan davant d’una vaga de masses amb un fort contingut polític el rei va sortir a fer un missatge televisiu. Orientar-se cap a la gent treballadora i cercar les formes de lluita a les quals pot participar, com el sindicalisme, laboral i d’habitatge potser espanta a certs sectors que voten sempre i segur que et porta mala premsa però és l’únic camí per acumular prou forces per aconseguir els canvis que són necessaris. En resum és la manera més realista de plantejar l’acció política perquè segueix el camí que històricament ha aportat els majors èxits. No existeixen dreceres en aquest camí.