El populisme de dretes guanya
Semblaria que el PP de Madrid hagués llegit un manual d’Ernest Laclau. Han trobat la cadena d’equivalència amb la idea “llibertat”, que per a cada persona vol dir una cosa però tothom la vol, de manera que han recuperat tot el vot de Ciutadans i ha pescat vot del PSOE -fins a 6 diputades, diuen els analistes-. La seva candidata, Isabel Díaz Ayuso, era la preferida com a presidenta entre els votants del PP, VOX i Ciudadanos i han aconseguit formar un bloc de votants que va des de gent treballadora de sectors com l’hosteleria fins a directius de multinacionals. És a dir, han presentat una proposta política interclassista, que és el que al cap i a la fi planteja el populisme. PODEMOS des de 2015 plantejava això mateix des de l’esquerra, la idea de la casta volia unificar des de petits i mitjans empresaris, professionals liberals, gent cansada dels de sempre amb la gent treballadora. Durant un temps els va funcionar, van estar a punt de superar al PSOE, van guanyar alcaldies com les de Barcelona, Madrid, Cádiz, i fins i tot van guanyar les eleccions generals a Catalunya dues vegades consecutives.
Per què s’ha trencat la cadena d’equivalència de PODEMOS i la del PP funciona? Per què Pablo Iglesias ha perdut el ganxo inicial? La resposta a aquestes pregunta penso que destapa els punts febles de la concepció populista d’esquerres.
En primer lloc, els mitjans de comunicació de masses (en mans de les classes dominants) ja no donen ni una quarta part de visibilitat a PODEMOS. A Madrid només un diari digital de certa tirada com “El diario.es” ha fet informació sobre PODEMOS, tota la resta, televisions, ràdios i diaris han estat en guerra, tot utilitzant bateries de tertulians i periodistes tant de l’òrbita de les dretes com de la del PSOE que s’han dedicat durant 6 anys a atacar PODEMOS i en Pablo Iglesias. A més, se li ha fet la guerra judicial, com en el cas Dina. La dreta i també el PSOE han aconseguit un dels seus objectius principals: descabalgar el líder carismàtic del principal partit sorgit del 15M. Aquest atac per terra, mar i aire contra PODEMOS i en Pablo Iglesias denota la por que els tenen les classes dominants i els partits dinàstics (PSOE i PP) i explica en part, però no totalment, la davallada de PODEMOS.
De fet, aquesta animadversió podria haver servit per unificar l’organització i mobilitzar la gent treballadora. Però no ha estat així, perquè a Vista Alegre 1 Iñigo i Pablo van acabar amb els cercles, no formalment però sí els van buidar de poder i ho van deixar tot a la democràcia per internet i a la mercadotècnia política basada en les aparicions als grans mitjans i les xarxes socials. Aquesta decisió va significar el principi de la fi de PODEMOS. Els cercles atresoraven bona part de l’energia fundacional del 15M, de les persones que van passar de les places i de la il·lusió d’allò exclusivament social (que va acabar amb majoria absoluta de Rajoy el 20 de desembre de 2011) a construir un partit. No construir l’organització dotant de poder a la base, més enllà de votar els documents presentats per la direcció o donar el mateix pes a una persona que vota per internet que a una que cada setmana va al cercle va buidar el partit per dins. Els resultats electorals en un primer moment, tot empesos per l’onada del 15M, van anar bé. No tant com esperaven perquè no aconseguiren superar al PSOE però sí que van ser molt meritoris. Tanmateix PODEMOS es va anar convertint en una maquinària electoral. Algú podrà dir amb raó que la resta de partits també ho són, però no pretenen assaltar els cels, ni enfrontar-se a les oligarquies, i per tant aquests altres partits tenen molt millor premsa i uns espais mediàtics que els permeten comunicar les seves idees.
Intel·lectuals orgàniques i hegemonia.
Sembla mentida que persones com Pablo Iglesias, tan obsessionades per la idea de l’hegemonia de Gramsci, hagin obviat una de les aportacions fonamentals del revolucionari sard: el paper dels intel·lectuals orgànics. Aquestes no són persones amb formació universitària sinó persones que pertanyen orgànicament a la classe que vols mobilitzar i que generen ideologia. Durant el 15M i els primers anys posteriors, les persones que havien passat per les places i que van acabar formant part de PODEMOS esdevenien intel·lectuals orgàniques (creadores d’opinió) als seus llocs de feina, als centres d’estudi o als barris. Aquestes persones eren capaces de contrarestar la ideologia dominant i convèncer a altres persones de que era possible acabar amb les privilegis de la casta (per utilitzar el llenguatge de PODEMOS). Sense cercles, només amb disseny de campanyes, videos o fent piulades la dreta ha tingut el pas lliure per crear ideologia. Per exemple tot i que a Madrid ha mort més gent per número d’habitants, o que el suposat miracle econòmic de creació de feina a Madrid no és tal sinó que se situa com la comunitat número 12, amb una pujada interanual de l’atur que va del 10,6% al 12,5% quan per exemple les següents comunitat l’han reduit( Extremadura (-1,3%), Castilla-La Mancha (-0,6%), Asturias (-0,2%), Murcia (-0,04%). Tampoc han pogut explicar que Madrid és l’única comunitat que no ha donat ajudes directes a l’hosteleria. D’aquesta manera, sense la que havia estat la base social mobilitzada que va portar PODEMOS a les cotes més altes, els mitjans de comunicació de masses de la dreta ho han tingut facilíssim, les seves fake news han tingut el camí obert i quan ha convingut han tapat les mancances Isabel Díaz Ayuso. Tornant a Gramsci sembla que la gent de PODEMOS ha oblidat la célebre frase: les idees no viuen sense organització i no una organització petita de quadres institucionals sinó una organització de masses amb gent treballadora capaç d’arribar als centres de treball, d’estudi als barris.
Más Madrid ha tingut millor resultats, és cert, perquè ha teoritzat que no s’ha d’espantar a la gent. En realitat això significa renunciar a lluitar contra els privilegis i centrar-se en propostes de caire més tecnocràtiques. De fet, amb la idea de no confrontar directament les elits, Íñigo Errejón va ser capaç de dir que la suspensió de les diputades preses catalanes li quedava lluny. No es pot oblidar que van ser Errejón i Carmena els que van fer implosionar PODEMOS a les passades eleccions autonòmiques i que, en bona part, fruit d’aquesta divisió, el PP més C’s i VOX van ser capaces de sumar 2 diputades més que PSOE, Más Madrid i PODEMOS el 2019.
La marxa de Pablo Iglesias pot suposar l’esfondrament de PODEMOS i la desbandada dels quadres cap al PSOE o l’Errejonisme, que preconitza un partit més del tipus Verds Austríacs, capaç de guanyar les eleccions amb un programa i uns compromisos molt moderats.
L’hiperlideratge de Pablo Iglesias fa que la seva dimissió deixi a moltíssima gent sense brúixola o, el que és pitjor, pot fer que moltíssima gent el segueixi en la seva retirada. Hi ha segurament moltíssims factors per analitzar, molta gent parlarà des del parlamentarisme, en el qual existeixen ben pocs exemples de victòries de les esquerres autodenominades transformadores i en canvi moltes més de derrotes polítiques de partits d’esquerres que, un cop al govern, han comprovat una vegada i una altra que les eines d’aquest sistema permeten maquillar-lo, però no acabar amb la injustícia existent generalitzada.
Sense organitzacions de masses de persones coordinades, ideològicament cohesionades i disposades a actuar col·lectivament no hi ha canvi real possible, aquesta és una realitat aplicable a PODEMOS però també a totes les organitzacions que volen superar el capitalisme. Ara que fa 10 anys del 15M estaria bé aprendre del que vàrem viure en directe.
Nautilus marxianiï 