Una de les característiques del capitalisme és que les diferents empreses d’un sector pugnen entre elles per acaparar el màxim de mercat. En aquest sentit les crisis no constitueixen excepcions sinó moments en els que aquesta competència ferotge s’exacerba. Durant els darrers temps hem assistit a la pugna entre l’anomenada «economia de plataforma» i les xarxes de distribució amb botigues físiques. Amb resultats molt diversos, des de l’aliança entre El Corte Inglés i AliBaba , la irrupció d’empreses com Glovo i Deliveroo, l’aposta de Mercadona per la construcció de centres logístics (als quals anomena ruscs) per distribuir menjar online, l’aparició de restaurants fantasmes (només per repartidors), l’avenç inexorable d’Amazon i les menys conegudes aplicacions sanitàries online que volen substituir a les mútues i que aspiren acaparar 211.300 milions d’€ el 2026 , la banca exclusivament virtual i per descomptat totes les aplicacions de vídeo conferència i teletreball.
Una altra característica és el funcionament mitjançant crisis i booms. Que determina la inexistència del creixement linealment sostingut, sinó que funciona a batzegades. Les causes de les crisis es generen durant el períodes de creixement. Existeix abundant bibliografia sobre el tema, per exemple aquesta entrevista a l’economista Michael Roberts, traduïda per Marxismo Crítico, sobre la naturalesa de la crisi del 2008, que toca tots els aspectes principals.
El cicle del capital.
El cicle de reproducció del capital es basa en la inversió, que permet acaparar els mitjans de producció, l’explotació de la qual s’obté el benefici i que consisteix en el robatori que fa el capitalista la major part del fruit del treball d’altres, que és molt superior a la que li tocaria per la seva inversió inicial1. Amb la venda el capital es realitza, és a dir que recupera la seva forma abstracta en forma de diners. Molt resumidament es pot dir que una crisi, no és altra cosa que un allargament del període entre el que es realitza una inversió i es produeix la venda. Pel mig, milions de treballadores que han estat explotades (robades) durant anys perden la seva feina. En aquests moments es veu molt bé que és el treball el que produeix la riquesa. Les màquines, per molt sofisticades que siguin no produeixen res més que òxid si no hi ha treballadores que les utilitzin.
“Qualsevol nen sap que una nació que deixe de treballar, no cal dir per un any, sinó fins i tot durant unes poques setmanes, morirà»(Marx a Kugelmann, 11 de juliol del 1868, poc després de la publicació del Capital.) Cita extreta de l’article «Introducció a la teoria laboral del valor de Marx»
L’actual situació fa que aquesta cita de Marx esdevingui tremendament actual. D’aquí la insistència dels governs en enviar la gent a treballar tot i que es puguin córrer riscos. Evidentment atès que l’aturada no ha estat total, ni homogènia a tots els sectors ni de la mateixa manera arreu del món. Encara es produeixen aliments, arriben els subministraments, i funcionen les telecomunicacions. Tanmateix poques vegades a la història hem vist a milions de treballadores obligades a quedar-se a casa per motius de salut. Moltíssims establiments de venda també estan tancats. Bona part de la inversió feta a principis d’any o bé està en forma de matèries primeres, que ara valen menys, o està devaluant-se a un magatzem, el cicle inversió-explotació-realitizació s’està alentint a molts sectors i això sabem que vol dir crisi. No obstant la idea de l’article no és aprofundir en l’ensorrament de part de les cadenes de valor sinó reflexionar sobre la possible expansió de les plataformes de l’economia digital que es pot donar en aquests moments i que significa menys drets laborals i més concentració de la riquesa en mans de fons d’inversió.
L’Estat actua com a capitalista col·lectiu tot aportant diners per intentar que la interrupció del cicle del capital sigui més curta. D’aquí que les seves mesures vagin adreçades a suportar les empreses enlloc, acceptar que les empreses acomiadin temporalment sense assumir cap cost, donant 150.000 milions d’€ per a que els gestioni la banca i ,un dia el de centrar-se en un pla de xoc social.
Crisi del COVID19: La tempesta perfecta per a les plataformes digitals.
Google, Amazon, Facebook, Apple, les anomenades GAFA estan fent un pas que els hauria costat anys per penetrar en molts sectors econòmics i espais socials que fins ara els estaven vedats. Les milions de videoconferències, via alguna de les aplicacions de Google com Meet o Duo , via Whatsapp (Facebook), les reproduccions, els dispositius i el navegador d’Apple, els permeten conèixer molt més les xarxes de relacions entre persones, desenvolupar tècniques de reconeixement facial, associar cares i telèfons i molts altres aspectes de la mineria de dades. Una de les aplicacions del navegador de Google permet posar animals com tigres o ossos a passejar per la casa, de manera que l’ull de Sauron, perdó de Google, ja no només té dades dels carrers, ubicacions de negocis etc sinó que ha entrat a casa de milions de persones i sense pagar res.
Un cas a banda és el d’Amazon, AliBaba o Rakuten, que segueixen treballant mentre milers de botigues físiques romanen tancades. El canvi d’hàbits socials i de dinàmiques de compres que cercaven aquestes empreses s’està veient reforçat pel confinament. Però no només això, escoltant la ràdio no paren d’aparèixer anuncis publicitaris de grans distribuïdors, com Menorquina, Enrique Tomás o Carrefour, l’anunci del qual crida l’atenció especialment perquè per referrir-se a les seves treballadores utilitza la paraula col·laboradores, tot imitant , el subterfugi amb el que Glovo i Deliveroo pretenen emmascarar la relació laboral amb les riders. Aquest intent de substitució arriba fins al punt que Torrons Vicenç, una empresa de pastisseria amb 36 milions en actius i 43 milions en vendes està fent una campanya de venda online de mones també anunciada a la ràdio. Quantes pastisseries poden fer això? El gremi de pastisseries de Barcelona ha arribat a un acord amb Glovo per a que reparteixi les mones a canvi d’una comissió lleugerament inferior de l’habitual, però en cap cas ha pagat una campanya publicitària omnipresent a la ràdio.
Glovo té a ple funcionament la seva «dark kitchen» situada a Les Corts de Barcelona. Una «dark kitchen» o cuina fantasma és una instal·lació culinària a la que arriben les comandes per internet i a la qual només poden accedir repartidors. Deliveroo en té dues a Madrid. De fet existeixen marques com Poke Kitchen amb plats només disponibles a internet i exclusivament preparats a cuines fantasmes. Llastimosament Glovo i Deliveroo reben, no només, un pagament econòmic en forma de comissió per part de la gent usuària (resturants i consumidors), sinó també reben un pagament en forma de dades sobre els plats més demanats, els que millor funcionen per emportar, les zones on hi ha més demanda, la manera més ràpida d’rribar d’un lloc a un altre. Dades que han permès a aquestes companyies instal·lar cuines centralitzades, altament automatitzades i amb treballadors per hores que competeixen amb les restaurants que paguen per utilitzar els seus serveis de repartiment. Amazon també permet a una botiga utilitzar la seva plataforma, així pot copiar el negoci i amb les economies d’escala abaixar els preus dels productes de la botiga física a la que anomenen partners.
A nivell industrial que pot passar amb les empreses que aquí romanen tancades però que tenen com a clients empreses que continuen treballant? Molt fàcilment poden ser substituïdes per un intermediari de venda online que operi amb empreses d’altres llocs del món menys afectats pel COVID19. A la cultura els efectes poden ser devastadors, de fet ho són, llibreries físiques que no poden obrir mentre la gent pot comprar online, descarregar llibres digitals. Teatres, sales de concerts i cinemes tancats i les plataformes captant noves usuàries cada dia.
Algú podrà dir que això és un problema de les empreses i que les treballadores no tenim res a perdre. En primer lloc s’ha de considerar que les plataformes treballen en un model laboral ultra explotador i precaritzador, basat en la figura del fals autònom, o sigui cada avenç de les plataformes és un retrocés dels drets laborals. La imposició del model laboral a estall podria ser perfectament una de les mesures que es podrien imposar per «sortir de la crisi». Això vol dir que s’ha de subvencionar a les empreses que estan perdent la competició intracapilista?, Doncs amb caràcter general no. Si l’Estat ha d’assumir el paper de capitalista col·lectiu hauria de prioritzar les empreses amb vocació social i autogestionades (cooperatives) i després les empreses més petites. No es pot permetre que grans conglomerats enviïn les treballadores a l’atur via ERTOs (expedients de regulació d’ocupació) i que siguem les classes populars via impostos qui assumim tota la despesa. Tanmateix la qüestió, no és defensar subvencionar un model econòmic injust, ineficaç en satisfer les necessitats humanes i que està destruint els fonaments bàsics de la vida. S’ha de recordar que cada any es «celebra»el dia de la sobre-capacitat, que és el dia de l’any en que el mode de producció capitalista ha consumit tots els recursos que genera la terra en un any i comença menjar-se els de l’any següent. Aquest dia va tenir lloc el 2 d’Agost de 2017 i el 29 de Juliol de 2019.
L’avenç de les plataformes té un impacte mediambiental enorme atès que basen la seva capacitat de vendre més barat perquè mouen avions i vaixells mercants d’una punta a l’altre del món, cercant els proveïdors amb les costos laborals més baixos i que treballen als territoris amb la legislació ambiental més laxa. Per no parlar del cost energètic del comerç online. Només l’spam genera tanta contaminació com 3,1 milions de vehicles anuals. Amazon tot i que ha dit que farà pública les seves emissions de CO2 encara les manté ocultes. Google deia al 2009 que una cerca equival a 0,2g de CO2, a cada. Estudis independents els situen entre 1 i 10g per cerca, segons el dispositiu que s’utilitzi. No es poden saber les cerques que realitzen a Google perquè la companyia es negar donar-les. S’estima que van des del 2 bilions fins la trilió , sense tenir en compte, youtube, googlemaps, etc..
El model de plataformes també té una derivada urbana que es pot veure augmentada a la pel·lícula «Ready player one» un món ple de pobres, connectats a internet, que viuen amuntegats en ciutats contaminades , plenes de càmeres, geolocalització individual i que reben totes les seves compres via drones. L’avenç de les plataformes anirà transformant les ciutats: fent desaparèixer el comerç local i omplint els carrers de treballadores pobres que van d’un lloc a l’altre recollint i entregant paquets. Aquestes setmanes hem vist el caràcter diatòpic de la societat en la que vivim, si no fem res per canviar el rumb aquesta situació només farà que empitjorar un any darrera un altre.
No sabem com evolucionarà el virus, si en vindrà un altre el proper any, atès que el nostre model agroindustrial és propici a generar pandèmies. Seria inacceptable haver de tornar a la vida anterior però pitjor, és a dir una vida d’anar de casa a la feina, pagar les factures i amb la dimensió col·lectiva de la mateixa mediatitzada via vídeo conferències.
Aquestes setmanes hem vist que les coses podrien ser d’una altra manera, que tenim prou mitjans per a que tota la gent pugui menjar, vestir, tenir un habitatge i es pugui sentir el cant dels ocells als carrers de les ciutats, els dofins arribin a les platges etc.. Existixen totes les eines per treballar menys i viure millor, però seria necessari orientar la societat cap el repartiment cooperatiu i no cap l’acumulació competitiva. En aquest sentit les mesures del govern haurien d’anar cap al que proposen i exigeixen els centenars de col·lectius que han elaborat el #PlaDeXocSocial però també caldria tornar a plantejar de nou que qualsevol futur no distòpic per la la humanitat necessita la destrucció del capitalisme i la construcció d’una societat nova i millor.
Crisi del COVID19: La tempesta perfecta per a les plataformes digitals © 2020 by Oscar Simón Bueno is licensed under CC BY-SA 4.0 
Nautilus marxianiï 