“Els entre 20.000 i 50.000 milions de crèdits tous que donarà l’ICO i els 100.000 milions d’€ en avals haurien de servir de base per a la creació d’una banca pública”
El sistema fa aigües, des de la saturació dels centres sanitaris prèviament delmats per les retallades, la manca d’equips de protecció individual (EPIs), la manca de tests ràpids, la manca d’equips de ventilació. Després hi ha tota la repercussió social de les mesures de confinament. El govern de l’Estat ha elaborat un pla de xoc al qual li falten unes quantes mesures que són de calaix: la suspensió de lloguers, hipoteques, cobraments de subministraments i decretar una suspensió de l’activitat de tots els sectors no imprescindibles, que significa decretar uns serveis mínims tal i com es fa a les vagues generals. Aquesta suspensió hauria d’anar acompanyada d’un permís retribuït de 4 setmanes assumit per les patronals en el seu conjunt, sense perjudici dels acords que puguin arribar els sindicats i les empreses o una renda bàsica per a les persones que no percebin cap salari, de manera que ningú quedés enrere. Tanmateix, la idea d’aquest article no és entrar en l’imprescindible pla de xoc social, al qual centenars de col·lectius donen suport, sinó analitzar el paper del que està passant amb la banca.
La banca privada el que ha de fer és retornar el que ens deu i pagar més impostos.
“Els bancs han de contribuir per dues vies. La primera, retornar els diners dels rescat (el FROB reconeix després de 10 anys 45.000 milions de pèrdues) i en segon lloc pagant més impostos pels seus beneficis.”
Fa pocs dies el periodista David Fernández feia una piulada en què recordava al president Pedro Sánchez que, segons el Banc d’Espanya, a l’anterior crisi l’Estat va posar 220.115 milions d’€ públics al servei de la banca (imatge 1), dels quals només ha tornat 2.686 milions.
Molts banquers afirmen que les seves entitats no van ser rescatades. Això és una mitja veritat perquè certament totes les entitats bancàries actuals han adquirit -és a dir, s’han quedat amb el negoci-, de caixes i bancs prèviament rescatats. En el gràfic (imatge 2) extret de la notícia “así se repartió el dinero del rescate financiero banco a banco” del Diario.es es pot observar que els diners del rescat bancari van anar a parar als actuals bancs.
Una absència crida l’atenció que és la del Banc Santander. En aquest sentit no es pot oblidar que Santander inclou a Banesto i el Banc Popular (imatge 3). El primer ja va ser rescatat amb 1200 milions al 1993 i comprat pel Santander quan ja era rendible per un total de 1800 milions al 1994 i el segon va ser venut per 1€ al Santander en una operació com a mínim controvertida que va comportar pèrdues d’estalvis per a moltes persones.
També s’ha de considerar que les entitats bancàries estan pagant uns impostos sobre els beneficis que segons l’Agència Tributària és del 5,24% respecte al 17,84% que paguen les asseguradores. Per tant, els bancs han de contribuir per dues vies. La primera, retornar els diners dels rescat (el FROB reconeix després de 10 anys 45.000 milions de pèrdues) i en segon lloc pagant més impostos pels seus beneficis. En lloc d’això, el govern de l’Estat obre una línia d’avals de 100.000 milions d’€ públics a la banca, diuen que per evitar una contracció del crèdit que permeti a les empreses tenir diners. A més, l’ICO (l’Institut de Crèdit Oficial) oferirà entre 20.000 i 50.000 milions d’€ públics en format de crèdits tous que es gestionaran des de la banca privada.
Una nova oportunitat per a recuperar una banca pública
Durant les darreres 4 dècades el neoliberalisme ha imposat el seu fals dogma central “el mercat ho regula tot sol” que ha tingut com a derivada una virulenta i constant ofensiva contra qualsevol institució pública. L’hemeroteca està plena d’exemples de persones suposadament tècniques, no polítiques, que lloaven les glòries de la gestió privada. Si ara no existís un servei públic de salut no sabem on seríem. Podríem parlar de per què, si tots els centres de salut públic necessiten guants, mascaretes i respiradors, no existeix un proveïdor públic d’aquests elements. Senzill: doncs perquè la gestió privada que fa que s’hagin de comprar a milers de kilòmetres de distància és més eficient, deien. Tan eficient, que quan més falta fan no es poden trobar. Però, tornant al dogma central, la primera onada neoliberal va ser acabar amb la banca pública. Aquí va quedar com la “A” del BBVA, que significa “Argentaria” i que en néixer el 1991 i fins la seva privatització el 1999 va agrupar les següents entitats pre-existents: Banco Exterior de España, Caja Postal de Ahorros, Banco Hipotecario de España, Banco de Crédito Local, Banco de Crédito Agrícola i el Banco de Crédito Industrial. Evidentment, aquestes entitats eren d’àmbit estatal, tanmateix la defensa d’una república catalana ha d’incloure també l’aposta per una banca pública.
Com es veu, existien diferents entitats amb capital i oficines pròpies. A la caixa postal es podia tenir un compte corrent per posar la nòmina, etc. Els beneficis d’aquestes entitats anaven a parar a l’Estat, que així tenia més ingressos per poder finançar serveis públics sense haver de posar més impostos no progressius com l’IVA (en què paguen el mateix un milionari que una persona sense ingressos) . No és qüestió d’idealitzar el passat, però sí que cal plantejar que la banca pública ha existit i que ha estat útil. També s’ha de recordar que la seva desaparició no va ser fruit de la seva fallida sinó d’una decisió política de privatitzar-ne els guanys.
En aquests moments en què tot l’edifici retòric dels neoliberals s’ensorra, és el moment de plantejar que cal una banca pública amb vocació social. Els entre 20.000 i 50.000 milions de crèdits tous que donarà l’ICO i els 100.000 milions d’€ en avals haurien de servir de base per a la creació d’una banca pública. Durant els darrers anys hem vist rescats a la banca que no han estat retornats per les entitats financeres. Aquest deute perfectament es podria transformar en accions de l’Estat* sobre aquests bancs, garantint un control públic sobre unes entitats que sempre se’ns diu que són massa importants per deixar-les caure.
* el mot “Estat” es fa servir en aquesta frase tant per l’Estat espanyol com per una futura república catalana.
Nautilus marxianiï 