Cal que Barcelona sigui més petita

índice

Avui un escarabat pot passejar des de Castelldefels  pràcticament fins a Mataró, passant per Pallejà sense deixar els entorns urbans. Això significa un continu urbà de 55 km de longitud. No està gens malament, Sobretot si pensem que des de Vilanova i la Geltrú a Torredembarra ( de fet si no fos per la zona protegida de Tamarit Punta Mora, arribaria a Tarragona) i des de Cerdanyola del Vallès fins a Sabadell i Parets del Vallès uns altres escarabats podrien fer rutes anàlogues. Només les muntanyes de Collserola i el Garraf separen aquestes tres unitats d’una conurbació. Potser a la gent que viu i treballa a cada localitat li costa d’imaginar però que sense dubte el desenvolupament de la metròpoli Barcelonina està en discussió a no pocs consells d’administració.

Aquesta macro-urbs  actua com un pol d’acumulació capitalista que competeix  amb d’altres d’aquesta zona de la Mediterrània,  com el de Marsella o València. Tanmateix tot aquest entramat, logístic, industrial, habitacional  dista de ser homogeni. Existeixen tensions entre el centre (dominador) i perifèria (dominada) i cada zona concreta té una funció assignada pel capitalisme, funció molt condicionada per la seva geografia.  Al mig de tot plegat es troba la ciutat de Barcelona, seu del poder econòmic i en gran part polític que  funciona com un forat negre.  La gent de tota aquesta àrea,  fa les compres a Barcelona els centres comercials com Gran Via 2, la Maquinista o Glòries situats a l’entrada de Barcelona mostren aquesta situació. Les mercaderies importades o exportades passen en gran mesura  des del port de Barcelona i tota la planificació de les infraestructures té com objectiu, connectar Barcelona, el seu port i l’aeroport amb les variades destinacions urbanes i industrials. Per altra banda cada dia més d’un milió de vehicles entren i surten de Barcelona, molts d’ells relacionats amb el món del treball.

El paradigma New York

Nova York és venut com l’arquetip de la modernitat, de fet l’alcaldessa de L’Hospitalet de Llobregat, Núria Marín,  ha afirmat que la ciutat que governa, sigui a Barcelona el que Brooklyn1 és a Manhattan. L’Hospitalet té tots els números de convertir-se en l’onzè  districte de la Ciutat Comtal. La seva situació geogràfica, molt propera a l’aeroport del Prat, la disponibilitat de sòl (encara) sense urbanitzar el converteixen en la principal via de creixement de la desbordada Barcelona. De fet Hospitalet tenia platja i muntanya, tant la zona Franca, pel que fa a la franja litoral, tant com la llegua de terra que anava fins a Finestrelles, per la muntanya, han estat adquirides  per, oh sorpresa, Barcelona.  Tal i com està evolucionant el capitalisme a la nostra zona, la construcció d’una àrea metropolitana, sembla un camí traçat de bell antuvi, un camí que portarà molts beneficis a un pocs i una vida plena de sacrificis a la resta.

David Harvey en desenvolupar la teoria del desenvolupament geogràfic2 desigual va profunditzar l’anàlisi marxista  del desenvolupament desigual i combinat , fent especial incidència a  la ciutat i els grans corredors urbans. Barcelona és un dels, principals de l’oest de la mediterrània, de manera que la conurbació de Barcelona ha de ser capaç de competir avantatjosament amb València, Màlaga-Algesires, Marsella i Gènova. Per assolir quest objectiu les administracions han anat de la mà del poder econòmic i han prioritzat   les infraestructures necessàries per aquesta fita, tot aportant la legislació adient. Així han seguit, fil per randa, el paradigma «ordoliberal» pel qual els governs han de posar les normes per afavorir la competència. Barcelona amb els seus avantatges comparatius, d’alta qualificació educativa, bona posició geogràfica, clima adequat pel turisme, legislació laboral que protegeix poc a les treballadores etc. ha esdevingut una ciutat bussines friendly.

En aquest sentit el creixement de Barcelona obeeix a un dels axiomes del capitalisme « créixer o perir». Dins del paradigma del mercat global de ciutats, Barcelona ha d’incrementar les seves dimensions en tots els aspectes, acumular la màxima població en el mínim espai possible, de manera que les mercaderies i la gent treballadora que les genera (siguin serveis o objectes) estiguin el més proper possible. En resum, la idea de la Gran Barcelona metropolitana  és tan sols l’adaptació al context local del concepte neoliberal de desenvolupament urbà.

Maragall (Pasqual) ja va expressar moltes vegades la idea de la Barcelona foreland (entrada del país), amb la resta de territori actuant com a hinterland (rerepaís). Així cal que tots els recursos del país es destinin a posicionar Barcelona en el món. Aquí apareixen greus implicacions, la principal és l’arraconament qualsevol idea d’una estratègia de desenvolupament endogen, que tingui en compte els límits ecològics del territori i incorpori el concepte de deute ecològic3, que explica quants recursos no produïts a la pròpia zona depreda un àrea metropolitana concreta. Fet que comporta que a més creixement de la ciutat de Barcelona més grans siguin els desequilibris territorials. Per exemple en el context de canvi climàtic, la pressió per fer un transvasament de l’Ebre a Barcelona serà cada cop més gran, per no oblidar la sobreexplotació del Ter. També la necessitat de construir més centrals de producció elèctrica al territori, de fer més abocadors, d’obrir més incineradores, de fer habitatges sobre les zones agrícoles del Baix Llobregat, Maresme i Vallès etc. no pararan de créixer.

Per altra banda si contemplem que el 50% de la població de Nova York està fregant el llindar de la pobresa4 veiem que el model de mega-urbs, encara que sigui una de les més importants del món, porta a l’empobriment generalitzat i a al destrucció territorial.  La carestia de la vida a les ciutats, especialment de l’habitatge, però no oblidem l’alimentació, ni els serveis bàsics, la precarització dels llocs de feina i la incapacitat d’accedir a un medi ambient sa  són denominadors comuns de qualsevol gran ciutat del món, Barcelona no serà diferent.

oil-dependence 

Cap el decreixement urbà.

Per una banda les elits locals no poden escapar de l’axioma capitalista que obliga a créixer per poder competir, per altra  a cada passa en aquest camí les classes populars es veuen empobrides.  Només cal veure l’entrada  de Barcelona al mercat immobiliari global, no para d’expulsar veïnat i atreure inversors. Aquest exemple explica ben a les clares com l’increment de la riquesa total no es veu reflectit en una major riquesa social.  Si hem observat que a les grans ciutats del món es dona un creixement de les desigualtats, i que la urbanització del món no va lligada a la millora de la renda pagesa, sinó al cercle viciós d’empobriment camperol, migració i creixement de les ciutats; arribem a la conclusió que no hem de fer créixer Barcelona, connectant /subordinant cada cop més porció del territori sinó que el que cal fer es un plantejament alternatiu que ha de passar per, com a mínim 3 eixos:

1) Incorporar el concepte de deute ecològic a tot projecte-urbanístic. Això vol dir preconitzar projectes de desenvolupament endogen. Un exemple és la transició energètica cap la generació d’energia elèctrica i d’aigua calenta distribuïda i trencar amb el model de producció centralitzada.

2) Incorporar la sobirania alimentària com a antídot a la despoblació rural i camí al creixement de la renda pagesa. Fet que permetria fixar població al territori. Avui menys del 5% de la població viu del sector primari. El model intensiu basat en la agroindústria ha fracassat estrepitosament en aquest sentit

3) Redistribuir la riquesa, tant repartint el creixement de la productivitat de les darreres dècades, en baixar la jornada laboral sense reducció de salari lligat també a la renda bàsica que permeti  repartir socialment la robotització de l’economia i fixar poblacions a territori en els que cada cop la força de treball necessària disminueix.

Ens hem de preguntar, per exemple, si ara que la Zona Franca ha estat  parcialment desindustrialitzada cal fer més habitatges o mirar de recuperar la platja i les zones de pastura que produïen 8 collites de farratge l’any o de si cal aprofitar el fiasco de la Sagrera per fer un gran parc agro-forestal que connecti el mar amb la serralada litoral. Cal pensar com som capaces d’animar a  població del àrea metropolitana a anar als entorns rurals, tot aprofitant l’existència de sòl més econòmic, la necessitat d’avançar cap a la sobirania alimentària5 i els recursos que començarà a proporcionar la renda garantida ciutadana.  Cal potenciar el desenvolupament endogen que redueixi les necessitats de transports globals de mercaderies i persones. Aquestes preguntes i propostes, són tan sols esborranys del debat i la recerca col·lectiva que hem d’afrontar si no volem una ciutat que vagi de Marsella a Tarragona.

Sabem que produïm riquesa suficient per a que tota la gent pugui viure amb les seves necessitats humanes cobertes dignament, per tant hem de decidir si seguim acceptant que cal que l’economia continuï creixent i depredant els ecosistemes o cercar la manera de repartir aquesta riquesa i esdevenir conscients que hem de llegar un país i per extensió un planeta habitable a les generacions futures.

1http://www.elperiodico.com/es/noticias/hospitalet/hospitalet-brooklyn-barcelona-5156175

2http://sgpwe.izt.uam.mx/files/users/uami/mcheca/teoria_geografica/LECTURA_26bis.pdf

3http://www.noetmengiselmon.org/spip.php?article86

4http://internacional.elpais.com/internacional/2013/04/23/actualidad/1366722065_759557.html

5http://www.ara.cat/premium/opinio/possibilitat-sobirania-alimentaria_0_1136886305.html

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s