L’escombra i el referèndum

images

Durant la totalitat de la present legislatura hem afrontat un dilema molt important: com aposar-nos a la reacció de l’Estat espanyol i impulsar el procés de lliure determinació de Catalunya sense acceptar la tutela del govern de la generalitat, que ha estat incapaç de llençar polítiques decidides per resoldre els problemes socials. És a dir com fer front al govern del PP sense acceptar l’estratègia del full de ruta de JxSí. De fet la conformació de JxSí a les eleccions del 27S van suposar potser la victòria més important de CDC durant el procés. D’una tacada va lligar, com a mínim durant un temps, a ERC i les entitats sobiranistes a la seva estratègia d’ordre, substanciada amb l’eslògan «de la llei a la llei». La resistència del CUP-CC a investir a Mas va ser el primer episodi en el qual l’intent de vincular tota el porcés a un lideratge unívoc va fracassar. Poques vegades, massa poques, s’ha reconegut a la militància de la CUP-CC la defensa de la necessitat d’un president no lligat a les retallades ni al 3%. El segon cop va ser la negativa de la CUP a aprovar els pressupostos a meitat del 2016. D’aquí, en gran part, va venir la moció de confiança, a la qual el president Puigdemont va obtenir el sí de la CUP-CC a canvi de la promesa de convocar un referèndum. Únic mecanisme que permet superar els resultats de 2016, on hi ha majoria d’escons però no de vots. És palmari que si el referèndum no hagués irromput al full de ruta, les anomenades lleis de desconnexió no haguessin fet res més que allargar el procés. Deia Gramsci que s’havia de distingir entre el bon sentit i el sentit comú, que moltes vegades no coincideixen. Defensar el que es creu correcte malgrat la pressió de l’opinió majoritària és el que ha fet la CUP-CC durant bona part la legislatura. No ha estat fàcil, però ha estat una opció fàcil però sí encertada.

Des de finals de 2015 a l’actualitat s’ha intentat situar la CUP-CC sota l’ala del «transversalisme». El vot favorable a uns pressupostos que havien de servir per pagar el referèndum ha estat un dels darrer episodis dels molts que vindran. De fet, amb les partides pel referèndum suspeses s’ha vist clar que el desenvolupament del procés no necessitava per res l’aprovació dels comptes de la generalitat sinó que JxSí va voler obligar la CUP-CC a fer quelcom que no volia. I va utilitzar la celebració del referèndum com hostatge.

Aquests darrer mesos la CUP-CC ha demanat data i pregunta, finalment ens diuen que el primer d’octubre es votarà una pregunta clara i concreta. Tot i que el fet de que no estigui formalment convocat fa difícil saber quina resposta repressiva pot llençar l’Estat, sembla clar que aquesta vindrà. Tanmateix aquest aspecte,essent molt important no és l’únic a contemplar. Fer, guanyar i aplicar el referèndum són els objectius que prevalen sobre la resta.

Cal que molta gent indecisa sobre la independència vagi a votar i voti Sí. La independència, vista només com a dret democràtic és legítima, però dubto que serveixi per mobilitzar a tota la gent que necessària. Especialment a tota la gent que no té una concepció patriòtica de la vida. Si observem el que ha passat a Escòcia i el Quebec en el que el Sí a la independència va ser liderat per partits moderats el No va guanyar. Simplificant, es pot que dir en aquests casos la gent no va voler afrontar les possibles incerteses d’un procés amb canviar de bandera com a principal objectiu.

Aquí la campanya que fem des de la CUP-CC serà molt important. De nou si mirem Escòcia, tan sols a Glasgow, específicament als districtes obrers, en el quals la implantació de la «Radical Independence Campaing (RIC)»era gran va guanyar el Sí. Una campanya clarament escorada a l’esquerra, amb un programa de rescat social, antiimperialista i de democratització que va aconseguir mobilitzar a la classe treballadora allà on va els activistes van arribar. La CUP-CC amb presència a totes les comarques pot jugar doncs un paper central. La RIC no va dubtar a confrontar missatge amb el govern Escocès de l’Scottish National Party. Aquest últim amb un missatge transversal va «aconseguir» que el Sí no guanyés a cap dels seus feus electorals. Cal recordar que els Estats tenen moltes capacitats i tant la carta de la por com la de fer falses promeses de millora, dins el paradigma neoliberal, formen part del seu arsenal. És a dir una república que vol néixer mai podrà competir amb la capacitat de l’Estat per garantir l’statu quo. Només si som capaces de sumar la gent que no té cap interès en la continuïtat d’Estat Espanyol a la gent que vol una República Catalana sigui quina sigui tindrem la força necessària per guanyar.

A les dues campanyes autonòmiques a les que la CUP-CC ha participat ha estat capaç de defensar un programa, amb propostes clares i concretes per redistribuir el treball, la riquesa i canviar el model de capitalisme depredador. Ara, quan està en joc la consecució o no d’una República Catalana crec que no es pot renunciar als plantejaments anticapitalistes, que, de fet, són els que van mobilitzar a moltes persones que no es sentien interpel·lades per la política. La Carta de drets Socials que s’està llençant des de la Marxa de la Dignitat, ofereix la possibilitat de donar poder constituent a les lluites. Les Marxes de la Dignitat a tot l’Estat defensen la lliure determinació dels pobles. El 27 de Maig van omplir la gran via de Madrid amb desenes de milers de persones i llegir un manifest on es donava suport específicament a la lliure determinació, fins i tot unilateral, de Catalunya. “Curiosament” cap mitjà de gran tirada va recollir la mobilització. És cert que la Marxa de la dignitat no es defineix com a independentista, però defensa fins les darrers conseqüències l’autodeterminació de Catalunya, per tant ofereix a tota la gent de les classes populars un horitzó de resolució del conflicte nacional, que proposa una vida millor i per altra permet a la gent independentista presentar la ruptura amb l’Estat espanyol com el camí més favorable a la consecució a aquesta carta de drets socials. La independència ha de ser percebuda també com una eina, no només per trencar amb unes determinades fronteres, sinó amb els privilegis que les elits van conservar gràcies a la tutela de l’exercit al final de la dictadura. Una eina com l’escombra de la cançó dels Sírex o millor encara com la del cartell de Lenin que il·lustra aquest article.

Un estiu de contradiccions

Un cop anunciada al data i la pregunta, el debat hauria de girar sobre els motius per votar Sí o No a la independència. Aquests és un dels debats en els que la CUP-CC hem de poder incidir. No obstant hem de tenir clar que tot l’estiu haurà anuncis contradictoris, alguns dies semblarà que el referèndum no es celebrarà i d’altres que el tenim a tocar. De la capacitat d’autoorganització dependrà que ens prenguin o no el referèndum i guanyar-lo. En aquest sentit cal recordar allò  que el revolucionari hongarès, Gyorgy  Lukács,  deia en referència a les crisis recurrents del capitalisme, al seu assaig  “Història i consciència de classe”.

Tan sols la consciència del proletariat pot assenyalar el camí que ens porti fora del carreró sense sortida del capitalisme, en tant aquesta consciència. En tant en quant aquesta consciència no es desenvolupi, la crisi continua permanentment i retorna al seu punt de partida, es repeteix el cicle

Si apliquem aquesta  sentencia al conflicte, crisi, entre l’Estat espanyol i Catalunya podem assegurar que el moviment que defensa la lliure determinació de Catalunya inclosa la independència, no serà capaç de sortir de la roda de hàmster, de proposta  per avançar i la subseqüent prohibició del T.C, fins que no sigui conscient d’on prové la seva força. (Si algú ha llegit algun article més del meu bloc veurà que he repetit cita, però a vegades cal caure en la reiteració per aconseguir fer evident un argument)

Davant la negativa de molts alcaldes del PSC de deixar els locals municipals pel referèndum cal que la població tingui clar on podrà votar i també tenir consignes clares de què fer si les forces de seguretat i/o l’espanyolisme més militant volen impedir l’accés als col·legis electorals. El 9N es van utilitzar els instituts, la Generalitat té suficients locals a tot el territori per habilitar-los, però cal anar pensant que es pot fer si l’Estat decideix recuperar les competències de les conselleries que controlen aquests locals. Una única intuïció, la mobilització sostinguda semblaria el camí per superar la majoria de dificultats.

Fer efectiva la independència.

Quan el president Carles Puigdemont va anar a l’ajuntament de Madrid a explicar el referèndum va dir que Rajoy o negociava abans la data o pregunta o negociaria el resultat. Per altra banda alguns dels comuns parlen del referèndum com una data de mobilització, d’un nou 9N que sigui un acte de força. Defensar el caràcter vinculant del referèndum i immediat en cas de victòria del referèndum no pot quedar-se en retòrica.

Un cop més,ens diran que la unitat passa per acceptar l’estratègia de JxSí per fer front a l’ofensiva de l’Estat espanyol, però cal pensar en profunditat que significaria això.

El punt realment central és si la CUP-CC és capaç de socialitzar una estratègia que passi pel paper protagonista de les classes populars, que reforci tant la consecució del referèndum com la victòria en el mateix i que dificulti l’obertura d’una nova pantalla «processista». La campanya pel referèndum ha de ser la campanya de l’autoorganització. Tan important és enganxar cartells com organitzar a la gent per respondre a l’Estat. Establir espais unitaris de defensa del referèndum, que siguin autònoms i no subordinats a la dinàmica institucional ha de ser prioritari. A cada lloc tindran una constitució diferenciada, en funció de l’equilibri de forces.

Què farem el dia de la votació? Anirem a votar i marxarem a esperar el recompte o cridarem a ocupar les places com el 14 d’Abril de 1931. Com veiem el 2 d’octubre? Hem d’anar a treballar normalment o cal que hi hagi una vaga general o que el parlament decreti una setmana de vacances?

Què caldrà fer el dia que es convoqui oficialment el referèndum i l’Estat el suspengui?

La resposta col·lectiva a aquestes preguntes no pot ser secreta, tancada a un despatx, cal tenir una estratègia socialitzada, es necessari que el poble tingui consignes clares de com fer front a l’embat. El que sí sembla cert és que entrar a un govern no respon cap d’elles.

Des del punt de vista materialista sabem que la principal força de les classes populars és la capacitat de la gent treballadora per aturar l’economia amb els seus mètodes de lluita, la vaga, el bloqueig etc… Algú pensa que la gent del ports, per posar un exemple qualsevol, se la jugarà per una República que té la mateixa política de neoliberal que el PP en aquest camp? En funció de la resposta a aquest tipus de preguntes s’hauria de traçar l’estratègia. Ningú té receptes màgiques, ni infal·libles, però com a mínim s’ha de poder dir que l’opinió de molts tertulians, no deixa de ser la translació dels plantejaments dels partits als que donen suport. Fer-se les preguntes adequades en cada moment és molt difícil, però és la única manera de trobar el bon sentit i combatre tant el derrotisme, la por com la falsa neutralitat que alguns volen imposar

  L’argument del sentit comú que primer vindrà la república i després ja es veurà no va ser suficient a Escòcia i Canadà, per què a Catalunya ho hauria de fer?.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s