Ara que fa dos anys de les eleccions de 2015.

El maig de 2015 es van celebrar unes eleccions municipals que van fer saltar pels aires molta de la peculiar geografia dels governs municipals.  Les candidatures agrupades al voltant de la CUP i del que ara anomenem Comuns van desbancar els partits tradicionals de ciutats tan importants com Badalona, Sabadell o Barcelona, per citar-ne algunes.

Com a veí de Barcelona, intentaré fer un reflexió del que han significat aquest dos anys a nivell general. No es tracta doncs d’un article on llistar els encerts i desencerts del govern de la ciutat i l’oposició que ha fet la CUP-Capgirem sinó de mirar les coses amb una perspectiva més àmplia dins del mercat de metròpolis globals en el qual el capitalisme barceloní competeix.

Avui, quan governa una força formada, en gran part, per activistes s’estan fet realitat totes les prediccions que es platejaven des dels moviments socials. La ciutat està superant les càrregues de turistes, de fet fa uns dies ha sortit un estudi que diu que ja no hi caben més banyistes a les platges deBarcelona. Però on es nota més és als preus de l’habitatge. Així, avui assistim a la farsa de que el PDCAT, PSC, PP i les persones que formen C’S, que abans havien estat vinculades a algun d’aquests partits, es queixin que Barcelona està saturada.

Durant anys les elits barcelonines en aliança amb diferents partners internacionals han utilitzat el poder polític per desenvolupar les infraestructures necessàries per situar barcelona en el mercat global de les metropolis. Palaus de congressos, pavellons firals, ampliació de l’aeroport del Prat, del port de Barcelona, Tren d’Alta Velocitat, construcció  de centres integrals de mercaderies, etc. D’aquesta manera, s’ha configurat un àrea metropolitana que pràcticament arribaria fins a Tarragona, on les ciutats de la segona i tercera corona tenen un paper logístic i industrial, a més de reservori d’habitatges per a les classes populars expulsades de Barcelona per la carestia de la vida.

La resta de territori vaga en un limbe entre el creixement de la ramaderia i agricultura intensiva, que cada cop fixa menys població, i el turisme, ja sigui de platja o de muntanya. La idea maragallina de Catalunya com un  hinterland * Barceloní feta realitat.

Barcelona, la ciutat de 100 km2, encaixonada entre Collserola i la Mediterrània, esdevé el cor d’aquesta maquinària d’acumulació capitalista que és la ciutat-regió. La crisi va donar una certa treva al procés gentrificador, els fons de capitals risc i els inversors es van centrar en altres aspectes, tanmateix amb la recuperació de certa activitat econòmica els dipositaris de la riquesa han tornat a la càrrega. Si recordeu quan jugàveu al Monopoly, primer havies de comprar terrenys, després fer habitatges i finalment hotels, que donen molt més benefici per metre quadrat i dia. Aquest procés ja s’havia completat en gran part abans de la crisi de 2007 i ara assistim al projecte de convertir cada habitatge en un espai turístic, ja sigui formal o informal, de lloguer  en totes les seves varietats, hotel, hostal, hostel, pis turístic, pensió, airbandb, o com a segona residència. Els fons de capital risc i els inversors que compren edificis sencers amb inquilins (als quals anomenen “bitxos”) per promoure qualsevol tipus d’allotjament turístic i/o de luxe cada cop són més freqüents.

 

bcnensofegalogo
Logotip de l’espai BCN ens Ofega

 

La tempesta perfecta

La devaluació interna dels sous exemplificada, amb un 30% de la població  que guanya menys de  1211 € bruts; l’enorme atur juvenil o la proliferació de falsos autònoms; el draconià règim de lloguer impulsat per la LAU (llei d’arrendament urbans) amb contractes de tan sols tres anys; i l’afluència brutal de turistes, reforçada pels conflictes a la riva-sud i sud-est de la mediterrània i sobretot la manca d’un parc públic de lloguer, han generat la tempesta perfecta. Els rics i poderosos poden comprar edificis i habitatges sencers perquè en tres anys tindran a tothom fora, la gent de la ciutat té nòmines tan baixes que no poden competir  ni amb els empleats de multinacionals, ni amb la renda generada per l’ús turístics dels habitatges. Aquest fet expulsa les veïnes  primer del barri i després de la ciutat. El Raval i el Gòtic han vist, els últims anys com la seva renda per càpita pujava, no perquè a la gent que viu allà li anés millor, sinó perquè han arribat nous veïns amb més recursos. Tant és així que algunes escoles del Raval estan perdent matrícula, perquè el veïnat marxa.

L’ajuntament ha intentat frenar els pisos turístics, potser sense prou determinació, però les inversors canvien d’estratègia i trobem empreses que compren edificis amb l’excusa d’allotjar els seus empleats i sense dubtes apareixeran de noves, com vendre segones o terceres residències a Barcelona als mercats immobiliaris d’arreu del món, les SOCIMIS i d’altres instruments que encara no coneixem..

 

Hem d’entendre, abans que sigui massa tard, que els agents del capitalisme global i les seves sucursals locals volen empassar-se Barcelona, com ja van fer amb els centres de Nova York, San Roma, Londres o París. Cal repetir que la nostra ciutat és tan petita com els centres d’aquestes ciutats i que tota està a subhasta. Si no podem comprendre i explicar-nos mútuament el que passa, no podrem lluitar, de manera efectiva, per evitar que ens expulsin de la ciutat, o ens obliguin a viure en habitacles de 30m2 pagant més  de la meitat del sou.

 

Després de les eleccions:

Tant la victòria de Barcelona en Comú com l’entrada de la CUP amb 3 regidors va provocar una alegria generalitzada entre les classes populars. No obstant, la correlació de forces feia aritmèticament impossible que aquests dos actors poguessin llençar en solitari un programa de reforma municipal, atès que tan sols sumen 14 regidors de 41. Per altra banda, foragitar CiU i en un principi al PSC del govern va provocar també un cert efecte sedant en molts cercles de gent activa; de la mateixa manera, l’entrada a les institucions va obrir la via al drenatge de quadres des del moviment a les oficines. No estic dient que aquestes persones no hagin treballat, sinó que han hagut de dedicar el seu temps a altres espais.

En el fons, penso que dins la democràcia burgesa, no havíem tingut mai un govern a la ciutat amb tants membres provinents de les lluites populars i per tant, tot i que molta gent deia que les institucions no serveixen per canviar el sistema, ningú havia experimentat el fet. Per tant la temptació possibilista del canvi lent mitjançant les institucions ha capturat l’imaginari de no poques persones. D’aquí s’ha arribat a la conclusió que conservar el govern està per sobre de qualsevol altra prioritat i que serà la segona legislatura la que oferirà les oportunitats reals. Des de l’equip de govern es va impulsar una aliança amb el PSC i des del partit de BeC (Barcelona En Comú) s’ha optat per no mobilitzar al carrer, no fos cas que el govern de la ciutat es posés en perill. A la CUP-Capgirem, en canvi, s’ha optat per aguditzar les contradiccions del reformisme de BeC caient en un cert mecanicisme de pensar que denunciant a BeC la gent veuria la veritat rebel·lada i vindria cap a nosaltres.

Penso que cal analitzar el que van significar les victòries electorals a d’altres ciutats i territoris. Veiem que fins i tot en els casos d’haver conquerit governs estatals les dificultats per aplicar reformes radicals ha topat amb les maquinàries estatals. En aquest sentit cal destacar 2 aspectes:

1 Capturar la maquinària d’un ajuntament sobretot serveix per evitar que l’oligarquia la utilitzi en benefici propi, tota l’estructura legal fa que els governs ho tinguin molt difícil per navegar contracorrent. Al igual que una nansa de pescador, on els peixos poden entrar fàcilment però no poden sortir.

 

2 Que el combustible social que va fer possible la victòria electoral es va generar fora de les institucions i que la potència de canvi rau principalment en les mobilitzacions, capaces, com a mínim,  d’obligar les elits a cedir beneficis per no perdre’n encara més.

Els Voltors contra el Veïnat

Si tenim clar aquestes dues qüestions podem arribar a la següent conclusió, més enllà dels plens i les comissions i les petites i grans batalles de les votacions, que no dic que no siguin importants. Necessitem una estratègia que ens permeti per una banda treure el poder de la institució jeràrquica a les institucions del comunal i això vol dir democratitzar, especialment els pressupostos, la generació d’economia i la planificació urbanística; per l’altra hem d’aconseguir que la por canviï de bàndol. És a dir, hem de centrar bona part dels nostres esforços en llençar la gent contra els lobbies que ens xuclen la sang. Penso que BeC i CUP-Capgirem, no els representants polítics, sinó les organitzacions hauríem de seure per veure com utilitzar les base que hem construït  i la nostra influència per respondre a la guerra que les elits locals, com la Cambra de la Propietat, el Círculo Ecuestre i els inversos globals ens han declarat. Necessitem teixir aliances per construir poder popular als barris, (sindicats, centres socials, associacions de veïnes) i omplir els carrers de la ciutat de mobilitzacions sostingudes i creixents.

 

Calen dues legislatures més aplicar el programa?

Els reptes són tan grans, el que s’ha d’aprendre és tant, que inevitablement acaba emergint la idea que la segona legislatura serà la bona, i que cal un tercera per rematar la jugada. De manera que conservar el govern esdevé condició indispensable i mai arriba el moment de donar la batalla perquè el que es pot perdre és més del que hi ha per guanyar. Històricament a les esquerres se’ns ha oblidat el que dèiem al carrer, que no es pot canviar el món des de les institucions, i això en ha portat a que les institucions ens canviïn a nosaltres. Tan sols recolzant-se en la mobilització popular l’ajuntament podrà desplegar els elements centrals del programa. Del contrari, el que passarà en una o dues eleccions, serà que el veïnat no veurà la diferència entre els nous i vells partits. Quan la Thatcher deia que la seva victòria més gran era Tony Blair ens estava parlant d’això. La socialdemocràcia europea tradicional està en crisi després de dècades d’aplicar el neoliberalisme. El nou reformisme expressat en projectes com Podem, Un País en Comú o la França Insubmisa de Melenchon, SYRIZA,  Ahora Madrid o Barcelona en Comú pot  córrer la mateixa sort que els partits socialistes.

bitmap

L’ajuntament governa però, a la vegada, ha de ser oposició a les elits que exploten la ciutat.

Cal preguntar-se molt profundament què significa governar a Barcelona.  L’ajuntament és una maquinària que va molt més enllà que l’equip de govern i els càrrecs de confiança, per altra banda el govern de la ciutat s’ha de plantejar que si vol aplicar polítiques de redistribució de la riquesa en el fons s’ha de convertir amb oposició als lobbies que utilitzen la Gran Barcelona com maquinària per enriquir-se. També, s’ha de dir que no és fàcil fer oposició, des de l’esquerra, a un govern que apareix com el govern més a l’esquerra des de la transició. Aquest govern és tan durament atacat per mitjans com la Vanguardia que moltes persones perceben qualsevol crítica feta per la CUP-Capgirem com el producte d’una “pinça” entre aquesta i la dreta contra Barcelona En Comú. De fet, des de la CUP-Capgirem s’ha ajudat a aprovar dos ampliacions de crèdit, el PEUAT o s’han fet propostes com el carnet veïnal que sembla que veurà la llum en poc temps.

 En poc més de 2 anys i mig és molt probable que la majoria de lloguers estiguin per sobre de 1200€. Per tant hem de cercar enfortir els nostres posicionaments impulsant mobilitzacions. Per aquest motiu penso que la campanya “BCN no està en venda ,No ens faran fora” és un bon inici, hi conflueixen sectors ens lluita, organitzacions veïnals i sindicals, gent anticapitalista i gent reformista que comparteixen la necessitat d’enfrontar-se al que està passant.  Aquí i ara hem d’aixecar la ciutat. El 10 de Juny es planteja la segona mobilització unitària d’aquest any en defensa del dret a l’habitatge. No hi ha receptes màgiques, però modestament crec que les persones activistes ens hem d’implicar al màxim i tenir clar que només serem tensors cap a l’esquerra i esdevindrem alternativa si som capaços d’omplir els carrers i que per això necessitem impulsar i participar d’espais amplis. Necessitem convèncer a les veïnes que és possible lluitar contra aquest monstre immens que vol empassar-se la ciutat. Podem mantenir discrepàncies en tot els temes que vulguem, lluitar plegades no significa no fer crítiques, però només aixecant a la població tindrem la força necessària per guanyar. El dissabte 10 de juny a les 17h a la plaça Universitat es planteja una gran mobilització a la ciutat, que continuï el camí encetat al gener i reforci la feina que es fa als barris, a la PAH, als sindicats laborals o el nou sindicat de llogaters.

Cartell
Escribir una leyenda

 

*Hinterland concepte alemany que significa rere país.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s