La roda del hàmster

por-que-es-necesaria-la-rueda-para-hamster-1

Avui existeix una quàdruple dialèctica entre els que s’oposen al referèndum, els que l’animen, els que governen i no tenen clar si anar a totes o no i els que s’acaben de conformar, aspiren a ser govern i haver de posicionar-se a un referèndum els divideix tant interna com electoralment.

Les propostes

Impedir la consulta tal com plantegen PP i C’S i cercar un acord basat en la negociació mercantilista, el conegut peix al cove no solucionaria l’aspecte fonamental del conflicte actual que no és altre que l’anhel del 80% del poble català de decidir el seu futur en relació a l’Estat espanyol mitjançant un referèndum, és a dir democràticament. Per tant l’acord, de produir-se, seria entre elits i estaria destinat a pactar una repartició del pastís, que atesa la competència ferotge entre burgesies locals per utilitzar la maquinària de l’Estat pel seu benefici, com demostren els caso d’Endesa, el corredor mediterrani, la competència entre ports etc… significaria tard o d’hora l’inici d’un nou procés.

El PSC planteja una reforma federal de l’Estat  espanyol, sobre la qual l’únic que podem dir és que no tenen ni un acord intern amb els seus socis del PSOE, més roda de hàmster.

 Per altra banda, la  hipòtesi llençada per  en Joan Coscubiela, portaveu de Catalunya Si Que Es Pot (CQSEP), de demanar a la Comissió de Regions de la UE que demani un dictamen a la comissió de Venècia, significa, de facto, contradir el que moltes vegades ha dit l’Ada Colau sobre l’autotutela de drets i delegar de nou en una instància superior. Aquesta comissió és un espai de juristes que proposa unes bones pràctiques per organitzar referèndums i per tant el seu paper, més lògic, seria verificar que hi ha hagut les garanties un cop realitzat el referèndum. Així, la proposta de l’ex-professor d’ESADE, deixaria en mans del Comitè Europeu de les Regions, la presentació o no d’una petició a la Comissió de Venècia, que es pronunciaria o no i que ha necessitat 18 mesos de deliberació per pronunciar-se sobre la llei del Tribunal Constitucional. En resum i parafrasejant en Jaume Asens, de nou aniríem a una via on la voluntat d’una comunitat per autodeterminar-se quedaria sota la voluntat d’uns juristes.

Les darreres setmanes alguns líders del govern han tornat a plantejar la possibilitat de fer una Declaració Unilateral d’Independència (DUI)  si l’Estat impedeix el referèndum. En primer lloc cal preguntar-se què vol dir que l’Estat impedeixi el referèndum? Però sobretot, com es pot pretendre aplicar una DUI si no s’ha tingut la força per celebrar el referèndum? Sembla palmari que la proclamació de la independència via DUI esdevindria un brindis al sol, que obriria les portes a unes noves eleccions, batejades amb qualsevol epítet grandiloqüent. Aquestes eleccions tindrien com a objectiu configurar una, hipotètica, majoria parlamentària que requeriria la unitat de tota la gent  independentista per la DUI. De substituir la paraula DUI per eleccions plebiscitàries us recordaria alguna cosa sona?

Com sortir de la roda?

Algú podrà dir que de fer-se el referèndum i guanyar-se, l’aplicació del resultat serà complicada i no li manca raó. Tanmateix tota la mobilització prèvia i durant el referèndum dotarà el seu resultat d’una legitimitat difícil de contradir. No obstant ja creuarem aquest pont quan hi arribem, ara la prioritat és mobilitzar-nos per a que no ens prenguin el referèndum i guanyar-lo. En aquest sentit cal recordar allò  que el revolucionari hongarès, Gyorgy  Lukács,  deia en referència a les crisis recurrents del capitalisme, al seu assaig  “Història i consciència de classe”

Tan sols la consciència del proletariat pot assenyalar el camí que ens porti fora del carreró sense sortida del capitalisme, en tant aquesta consciència. En tant en quant aquesta consciència no es desenvolupi, la crisi continua permanentment i retorna al seu punt de partida, es repeteix el cicle1

Si apliquem aquesta  sentencia al conflicte, crisi, entre l’Estat espanyol i Catalunya podem assegurar que el moviment que defensa la lliure determinació de Catalunya inclosa la independència, no serà capaç de sortir de la roda de hàmster, de proposta  per avançar i la subseqüent prohibició del T.C, fins que no sigui conscient d’on prové la seva força. Aquesta rau en la mobilització popular, en la capacitat de bloquejar l’economia i de fer ingovernable per l’Estat Catalunya, aquí apareix, en primer plànol, la capacitat de les classes populars en general i de la classe treballadora en particular  de governar-se a sí mateixes. De fet són les que fan el país a diari i sense el control dels qual l’statu quo s’enfonsaria. Recordar que caldrà sortir al carrer  de manera sostinguda i plantejar la necessitat de, si cal, realitzar una vaga política, com va ser la vaga general de 1976 a  Sabadell , que va acabar amb la dimissió del fins aleshores totpoderós alcalde  Josep Burrull, durant la qual Fraga va dir “ Que Sabadell ha sido ocupado como  Petrogrado en 1917”. Però no només recordar que cal lluitar als barris i als llocs de feina i d’estudi, sinó organitzar els espais necessaris per a poder mobilitzar el màxim de persones.

Tornat a la cita de Lukács, una de les tasques que la gent de l’esquerra conseqüent ha de fer és enfrontar totes aquelles polítiques que ens mantenen a la roda del hàmster. S’ha de combatre  qualsevol intent de pla B que ens porti a unes noves eleccions sense haver passat pel referèndum, per molta pressió mediàtica que es pugui generar.

La gent treballadora i el posicionament respecte a la independència

Per últim, recordar que necessitem un missatge nítid per a la gent treballadora. Quin interès té la gent que viu del seu treball en mantenir l’actual ordre de les coses? Cap ni un.

Al llarg de la història referents molt clars del moviment obrer han defensat al mateix  Karl Marx es posicionava sense embuts per la independència de Irlanda, per afavorir la revolució a Anglaterra, Salvador Seguí afirmava que la independència de Catalunya no li feia por. En aquest sentit un fragment de l’entrevista que Joaquim Maurín (en aquell moment secretari general del PCE, després fundador del BOC i del POUM) li va fer a Trotsky el 1924 condensa els arguments centrals de perquè la gent treballadora ha defensar la independència de les nacions oprimides

Maruín li preguntava sobre la qüestió catalana i Trotsky responia:

Jo estic totalment per la independència de Catalunya. Quan el proletariat català comprengui que els altres obrers de la resta d’Espanya que componen el Partit comunista no estan per l’opressió, els treballadors catalans tindran més consciència. Entre els obrers no hi pot haver ni opressors ni oprimits. Cal però comprendre que la independència de Catalunya només es podrà obtenir abatent a la burgesia. Un cop feta la revolució, es crearà una federació lliure sempre més estreta, com nosaltres ho hem fet a Rússia. El Partit obrer a Espanya, ha de ser eminentment alliberador, ha de ser més que qualsevol i per sobre de tot el campió de les lluites per la independència. És per això que la qüestió de la independència de Catalunya ha de figurar entre els temes del seu agitació. Això seria, d’altra banda, una arma excel·lent per contribuir a l’esclat de l’Estat burgès “2

Totes som conscients que durant el s.XIX les burgesies nacionals de l’Estat espanyol van arribar a un pacte d’especialització, mitjançant el qual es repartiren les prebendes, aquest pacte va continuar fins i tot durant el franquisme i es va restablir a la transició. De fet la majoria de lleis de l’Estat, han estat pactades amb el PNB i l’extinta CiU. És a dir en quant a l’organització social de l’economia el PDCAT i el PP no difereixen gaire, el seu conflicte principal és sobre qui controla la maquinària d’explotació de masses que representa l’estat capitalista. El PDECAT vol tenir el seu propi estat i el PP vol una “España” quan més gran millor.  Així el PDECAT mobilitzarà al seu sector perquè sap que sense comptar amb la maquinària pròpia d’un estat, que els garanteixi rendes de monopoli en els sectors estratègics, no podran esdevenir un pol d’acumulació econòmica dins d’un món globalitzat.

En aquest escenari, hem d’aprofitar la divisió existent entre les classes dominats, que fins fa poc es guardaven les esquenes i es tapaven les vergonyes. Però no podem oblidar que per guanyar la independència ens cal la força de la classe treballadora, a tot el territori, especialment als llocs on més concentrada es troba i per tant més poder té. En aquest llocs, si no som capaces de que la gent vegi clar que la idea de independència va molt més enllà del que planteja el nacionalisme burgèss, no guanyarem. Recordem com només la CUP-CC, en presentar-se separadament de JxSí, va ser capaç guanyar nous votants per la independència el 27-S. Necessitem, per tant, acompanyar la idea de independència d’un programa social que incorpori les necessitats actuals de les classes populars, i que contingui tot allò al que es va renunciar als pactes de la Moncloa. Una campanya per la independència que deixi dues coses ben clares, que la futura República Catalana no serà una còpia en petit de l’Estat espanyol i que en el camí cap a la República ens podem lliurar de molts dels que ens xuclen la sang cada dia.

 

1 Cita extreta de l’article de 2002 «Lenin, Saltos, Saltos Saltos de Daniel Bensaïd» https://www.marxists.org/espanol/bensaid/2002/001.htm

2 Entrevista de Joaquim Maurín a Trotsky 1924, provinent de Cahiers Leon trotsky nº 68 nstitut Léon Trotsky de Francia.

https://www.marxists.org/espanol/maurin/1924agosto.htm

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s